Els patis de les escoles: espais d'oportunitats educatives

http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/525.pdf

La tutoria, clau de la millora

Avui+ - Notícia: La tutoria, clau de la millora-370768

DIARI AVUI- Enric Roca 16/02/2011

Des del món de l'educació reclamen un canvi i una reorientació del nostre actual model educatiu, del qual anem constatant regularment les limitacions. Ens cal flexibilitzar l'organització escolar i trencar amb el paradigma imperant d'un mestre, una hora, una matèria, un grup d'alumnes (25-30 o més), un mateix ensenyament per a tots, etc. Aquest model continua sostenint-se sota una vella aspiració tan ingènua com estèril: tots els alumnes aprendran el mateix i al mateix temps. Per superar aquesta perspectiva caduca cal, entre d'altres aspectes, millorar i reorientar el paper dels tutors i, en general, el rol d'acompanyament que el professor realitza amb cadascun dels seus alumnes,No n'hi ha prou que el professor tutor conegui a fons la història acadèmica, familiar i personal de cada noi i noia; ni tan sols que es comuniqui regularment amb la família per establir-hi lligams que enforteixin la proposta educativa del centre i hi donin coherència, sinó que a més a més de tot això es fa necessari, sobretot, que les funcions més docents dels tutors es reforcin. El tutor ha de ser aquell guia, mentor i referent que ajuda, dóna suport, orienta i condueix cada alumne envers l'optimització del seu procés d'aprenentatge acadèmic i, també, del procés de maduració i desenvolupament del projecte vital de cadascú. Hem de garantir que el professor tutor tingui prou temps, oportunitats efectives i incentius per acompanyar de forma personalitzada aquests processos en cada estudiant.El tutor ha d'esdevenir el professor més proper, aquell que coneix més a fons els punts forts i febles de cada alumne; aquell que identifica els buits, llacunes o dificultats d'aprenentatge en les matèries curriculars i que, en la majoria de casos, proposa, les mesures pertinents per superar-les, les aplica i en fa el seguiment. Per això necessitarà gestionar temps didàctics individualitzats, conjuntament amb d'altres on la seva principal tasca serà conduir el grup classe o subgrups d'alumnes. Per altra banda, una altra funció tutorial primordial serà ajudar a configurar –al costat de l'alumne, la seva família i la resta d'educadors– el projecte vital personal de cada noi i noia en els seus vessants més educatius. Cal reforçar molt aquesta tasca d'acompanyament personal, integral, de l'alumne i, per descomptat, el seguiment personalitzat del seu procés d'aprenentatge. Aquest reforçament efectiu de les funcions dels tutors dels centres suposa, ben segur, una mesura molt eficaç contra el denominat fracàs escolar. Fracàs entès en tots els seus aspectes: no assoliment de les competències bàsiques, no acreditació a l'ESO, abandonament escolar prematur, no assoliment del màxim potencial dels alumnes amb més capacitats, etc.Ja no resulta una quimera disposar de més espais d'individualització didàctica. Aquests espais no han de suposar suprimir-ne d'altres més grupals i socialitzadors. Al contrari, aquests també esdevindran més enriquidors en la mesura que les contribucions individuals siguin més profundes i amb més bagatge competencial. Millorar l'èxit escolar passa, entre d'altres coses, per la millora de l'èxit individual, tant des del punt de vista de les fites d'aprenentatge acadèmic com de les d'aprenentatge personal i social. Per això necessitem reorientar i revalorar – dotant-la dels recursos necessaris– la figura del professor tutor com a agent fonamental del canvi educatiu, tant de primària com de secundària.En uns temps on cal marcar prioritats estratègiques, reforçar la professionalitat dels nostres mestres i professors tutors esdevé una inversió de qualitat garantida. Contra la desmotivació, l'abandonament i el fracàs d'un alumne cal activar l'esperonament des de l'exemplificació, l'acompanyament des de la proximitat i el suport des del coneixement, com a funcions pròpies dels tutors i tutores excel·lents.

Escolaritzar a Sabadell

Escolaritzar a Sabadell

DIARI LA VANGUARDIA

| CARTES DELS LECTORS

 

| Actualitzada el 

21/02/2011 - 04:51

Estem en període de preinscripció escolar i un dels criteris més importants que et dóna punts per a accedir a les escoles és el de proximitat, que en relació al domicili són 30 punts. A Sabadell, per a establir aquesta proximitat han delimitat les àrees d´influència en zones que no són ni lògiques ni equitatives entre famílies. No és lògic que famílies que vivim a tres carrers d´una escola no puguem optar per aquesta, mentre que d´altres famílies que viuen molt més allunyades la puguin escollir. No és just ni equitatiu que a la zona on jo visc només puguem optar a dos centres públics i dos de concertats, mentre que uns quants carrers més enllà les famílies puguin optar per cinc de públics i vuit de concertats. Altres ciutats, com Barcelona, estableixen un perímetre radial des de l´illa del domicili, garantint una proximitat real amb un mínim de tres escoles públiques i tres concertades.

La tutoria, clau de la millora - Edu21

La tutoria, clau de la millora - Edu21

No n'hi ha prou que el professor tutor conegui a fons la història acadèmica, familiar i personal de cada noi i noia; ni tan sols que es comuniqui regularment amb la família per establir-hi lligams que enforteixin la proposta educativa del centre i hi donin coherència, sinó que a més a més de tot això es fa necessari, sobretot, que les funcions més docents dels tutors es reforcin. El tutor ha de ser aquell guia, mentor i referent que ajuda, dóna suport, orienta i condueix cada alumne envers l'optimització del seu procés d'aprenentatge acadèmic i, també, del procés de maduració i desenvolupament del projecte vital de cadascú. Hem de garantir que el professor tutor tingui prou temps, oportunitats efectives i incentius per acompanyar de forma personalitzada aquests processos en cada estudiant.
El tutor ha d'esdevenir el professor més proper, aquell que coneix més a fons els punts forts i febles de cada alumne; aquell que identifica els buits, llacunes o dificultats d'aprenentatge en les matèries curriculars i que, en la majoria de casos, proposa, les mesures pertinents per superar-les, les aplica i en fa el seguiment. Per això necessitarà gestionar temps didàctics individualitzats, conjuntament amb d'altres on la seva principal tasca serà conduir el grup classe o subgrups d'alumnes. Per altra banda, una altra funció tutorial primordial serà ajudar a configurar –al costat de l'alumne, la seva família i la resta d'educadors– el projecte vital personal de cada noi i noia en els seus vessants més educatius. Cal reforçar molt aquesta tasca d'acompanyament personal, integral, de l'alumne i, per descomptat, el seguiment personalitzat del seu procés d'aprenentatge. Aquest reforçament efectiu de les funcions dels tutors dels centres suposa, ben segur, una mesura molt eficaç contra el denominat fracàs escolar. Fracàs entès en tots els seus aspectes: no assoliment de les competències bàsiques, no acreditació a l'ESO, abandonament escolar prematur, no assoliment del màxim potencial dels alumnes amb més capacitats, etc.
Ja no resulta una quimera disposar de més espais d'individualització didàctica. Aquests espais no han de suposar suprimir-ne d'altres més grupals i socialitzadors. Al contrari, aquests també esdevindran més enriquidors en la mesura que les contribucions individuals siguin més profundes i amb més bagatge competencial. Millorar l'èxit escolar passa, entre d'altres coses, per la millora de l'èxit individual, tant des del punt de vista de les fites d'aprenentatge acadèmic com de les d'aprenentatge personal i social. Per això necessitem reorientar i revalorar – dotant-la dels recursos necessaris– la figura del professor tutor com a agent fonamental del canvi educatiu, tant de primària com de secundària.
En uns temps on cal marcar prioritats estratègiques, reforçar la professionalitat dels nostres mestres i professors tutors esdevé una inversió de qualitat garantida. Contra la desmotivació, l'abandonament i el fracàs d'un alumne cal activar l'esperonament des de l'exemplificació, l'acompanyament des de la proximitat i el suport des del coneixement, com a funcions pròpies dels tutors i tutores excel·lents.

La delicadesa de la tasca d'ensenyant

La delicadesa de la tasca d'ensenyant

DIARI ARA

|

MARIA BARBAL

| Actualitzada el 14/02/2011 00:00

M' he dedicat a la vora trenta anys a l'ensenyament. Com a punt de partida tenia una carrera de filososfia i lletres, romàniques hispàniques, a la Universitat de Barcelona, acabada el 1971. Ho hauria hagut d'escriure, doncs, en castellà, perquè amb aquesta única llengua es feien totes les classes en aquells anys i la visió castellana del que és hispànic va ser quasi l'única. Cal exceptuar unes classes voluntàries de català normatiu, que ens van oferir quan jo cursava un dels últims cursos; a més, és clar, aquelles referències que alguns dels professors feien a la llengua catalana quan ensenyaven dins l'aula, per posar un exemple destacat, les del professor Badia i Margarit.

Acabada la carrera, vaig trobar feina per impartir classes d'història de l'art i de llengua i literatura espanyoles a l'antic batxillerat i, després, la segona matèria esmentada a la formació professional. Mentrestant, m'anava formant en català, de forma autodidacta i en classes al CIC. Vaig començar a treballar en diversos centres, per compte d'Òmnium Cultural, que havia aconseguit introduir una hora o dues de català a la programació d'EGB i BUP. Quan van convocar-se les primeres oposicions a agregat d'institut en llengua i literatura catalanes m'hi vaig presentar. Una història similar a moltes altres persones de la meva generació. Algunes escriptores, com la Maria Mercè Marçal, va tenir una trajectòria com aquesta.

De l'experiència d'aquells anys, no he abandonat la idea que ensenyar és establir un diàleg amb cada grup-classe i amb cada individu del grup. Que ensenyar mai no hauria de ser, tan sols, despatxar un programa de tema en tema fins a acabar-los, per molt interessant que sigui cada un d'ells. Els alumnes són criatures o joves en creixement, avancen en anys clau cap a la persona que seran d'adults. La de mestre i de professor és una feina d'una immensa delicadesa interior, que no és gaire perceptible en el dia a dia si no formes part d'aquell àmbit. Se sap que les qualitats de la persona que fa d'ensenyant poden destapar o enlairar vocacions, habilitats, voluntat dels alumnes. Quan aquell diàleg que s'estableix el primer dia de curs es manté, hi ha esperança fins en els casos més complicats. La majoria d'alumnes amb qui jo vaig entrar en relació, ara, al cap dels anys, em semblen excel·lents o bons. Sí que n'hi va haver alguns que em van fer passar neguit i en els quals vaig sentir que havia fracassat, que el diàleg s'havia estroncat o no s'havia arribat a establir mai. Però em sembla que van ser pocs.

Actualment també visito escoles i instituts, de forma esporàdica, en un paper passavolant més aviat adornat pel fet d'haver escrit un llibre, proposat pel departament de llengua i literatura del centre, i llegit obligadament pels alumnes. D'aquesta experiència me n'arriben sensacions no pas gaire diferents de quan jo formava part del professorat. En la seva majoria continua nodrint-se de persones assenyades, sovint entusiastes, que volen comunicar allò que dominen i valoren. Però la societat ha canviat bastant en aquests dotze cursos en què jo no sóc cada dia a l'aula. Els canvis deguts a les possibilitats de les noves tecnologies, l'augment de nens i de joves arribats de països i cultures diferents, el poder abusiu d'una mena de programes a la televisió, la dificultat de subratllar l'esforç i la voluntat com a qualitats molt positives. S'ha dibuixat un panorama, que, en alguns casos, omple de dificultats la feina dels ensenyants. I encara que el tant per cent de professors amb ganes de treballar continua sent molt alt, les dinàmiques dels centres, el desgast del dia a dia amb joves, enfonsen segons quines expectatives.

Hi ha una qüestió que no se sol conèixer gaire i que és la gota persistent que acaba fent descarrilar l'energia, els coneixements i la bona disposició d'alguns ensenyants. El professor sol patir-la en silenci. Em refereixo al rebuig d'un alumne o més, que es capta en la passivitat dels gestos. L'estudiant que no mira el text, que no resol l'exercici, que no està atent, però que es manté, sense molestar per acció, distant d'allò que s'esdevé a l'aula. Aquell a qui tant li fa aprovar com suspendre. Per una o més causes rebutja l'assignatura, el professor. De vegades, els companys, el lloc on viu, l'escola, la societat sencera. I si llavors fallen els ponts de relació? Pot passar que, quan els pares d'aquests joves són cridats als centres per mirar d'intervenir en la seva passivitat, no hi acudeixin, o bé, que es declarin impotents davant del tutor. L'escola necessita suport psicològic, el professor pot detectar alumnes amb dificultats serioses, però resoldre-les queda fora del seu abast.

No es pot estalviar amb certes necessitats, amb temps de diàleg de cada implicat amb la resta, amb consultes a professionals, amb activitats de lleure ni amb els espais necessaris per practicar esports, teatre o conferències. La raó que hi veig és que la societat sencera haurà de suportar la dissort d'aquell estudi ant que, sense causa visible, sosté la mirada de rebuig davant del mestre.

Sempre plantaré cara

Sempre plantaré cara

DIARI ARA

 

| 

CARLES CAPDEVILA 

| Actualitzada el 13/02/2011 16:09

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Pare nostre 2.0

Pare nostre,
que esteu en píxels,
 sigui enllaçat el vostre nom,
vingui a nosaltres el vostre web,
faci's la vostra xarxa,
així a l'Explorer com al Firefox.

La nostra aplicació de cada dia 
doneu-nos, Senyor, el dia d'avui,
i perdoneu el nostre correu brossa, 
així com nosaltres perdonem 
tot el correu brossa que rebem.

I no permeteu que caiguem 
en un agregador, ans deslliureu-nos de l'e-mal.

Amén.

Enllaç a l'article sencer

Twitter i educació

Ús de Twitter al món acadèmic

Els sentiments a l’aula

Sovint exposo als estudiants universitaris de les titulacions d’educació un reportatge que fa alguns anys oferí el programa 60 minuts de TV3 sobre la vida de tot un curs en una escola japonesa. El professor, T. Karamori, a banda de treballar a fons els continguts curriculars, oferia un exemple extraordinari de com tractar les emocions dels nens i nenes i com contribuir a una profunda educació dels sentiments. Es pot consultar, entre altres fonts, a: 

Cada vegada que visiono el reportatge em pregunto com podem bastir a casa nostra relacions d’aula on hi entrin aquests aprenentatges tan vitals, necessaris i formatius per a l’evolució de la personalitat dels nois i noies. Com des de l’exigència de l’esforç per a l’aprenentatge acadèmic podrem fer compatible l’extrema sensibilitat envers els sentiments dels altres i d’un mateix. El professor Karamori indica que els infants han d’aprendre que en els seus cors, en els de cadascú, hi caben també els cors dels altres, dels companys, a condició que entre ells s’estableixen lligams forts, lligams de respecte, d’afecte, de tendresa, de consideració. Entendre els altres, pensar en els altres i fer que els altres visquin en el teu cor. Tota una recepta pedagògica i humana. I tota una lliçó de vida i de mestratge.

Al senyor Karamori se’l veu feliç a la feina entre els nens i les nenes. Manté aquest difícil equilibri entre respecte i afecte i ell ofereix exigència i escolta. Per això l’exposo com a exemple de mestre per a futurs mestres, professors de secundària o pedagogs. Ara bé, n’hi ha prou en “mostrar” l’exemple per a fer persones exemplars? Em temo que no, que necessitarem quelcom més profund, potser un canvi de mentalitat sobre les prioritats docents, curriculars i socials. En definitiva, l’eterna pregunta educativa: quin tipus de persona volem contribuir a formar des del sistema educatiu.

Els sentiments no es poden deixar a la porta de l’aula perquè la vida, la de cada noi i noia, no es pot aturar ni emmordassar i perquè les emocions i els sentiments esclaten quan esclaten i, en tot cas, no resulta gens sa obturar-los o negar-los. No hi ha res més ric pedagògicament que interrompre el programa establert per deixar aflorar el sentiment o sentiments que s’obren pas entre els alumnes en forma de prec, de plor, de crit, de tristesa o d’alegria. És clar, la vida és això, i qui diu que a classe, que a l’aula, no ha d’entrar la vida?

Redes para la Ciencia » Redes 82: Las simetrías del universo

Redes para la Ciencia » : Las simetrías del universo

Els nombres i les seves lleis conviuen amb nosaltres: l'any 2011 es un número primer, només divisible per 1 i per ell mateix, i encara més; el 2011 pot obtenir-se sumant 11 nombres primers consecutius...

Sir Ken Robinson: "Les escoles contra la creativitat?"

Versió subtitulada del video "Do schools kill creativity?" de Sir Ken Robinson. Subtítols: Pedro Villarrubia. A les TED (Technology, Entertainment, Design Conferences) sir Ken Robinson exposa com l'educació que s'imparteix a les escoles mata la creativitat.

Vídeo original: http://www.ted.com/index.php/talks/view/id/66 

Durada: 20 minuts.

Subtitols: Pedro Villarrubia. Col·laboració de traducción de Yolanda Juarros. 

Comptador de social-media

Revolución de las Redes Sociales (Remake HD Español de "Social Media Rev...